Arrel de la reunió sorpresa de la OMPI/WIPO que es va celebrar la setmana passada a Barcelona, l'holandés Joost Smiers ens ha fet arribar un article sobre les negociacions que afecten els drets de radiodifusió a la xarxa i les peticions dels podcasters europeus.Article en exclusiva per Podcatalà.
Joost Smiers és professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Utrecht i especialista en propietat intelectual. És l'autor del llibre Arts Under Pressure, Promoting Cultural Diversity in the Age of Globalization (Zed Books, 2005).
La Organització Mundial de la Propietat Intelectual està proposant un atac a gran escala sobre la llibertat de comunicació a la Xarxa. Els podcasters i altres comunicadors creatius a Internet ens estan cridant l'atenció sobre l'anomenat Tractat dels Netcasters("Netcasters Treaty"), que és un fill orfe del Tractat de Radiodifusió ("Broadcasting Treaty") de la OMPI, que ara prova d'assassinar la democràcia, que vol suprimir la creativitat i que serà el proper pas en la privatització del nostre coneixement compartit.
Tantmateix, els defensors del Tractat dels Netcasters reivindiquen una neutralitat tecnològica. Sostenen que a la Xarxa, i amb la mena de comunicació que hi trobem a Internet, hem arribat a un nou Mitjà, el tercer o quart mitjà, després de la ràdio, la premsa i la televisió. La Internet sencera seria un quart mitjà. En aquest nou mitjà, com en els anteriors, cal aplicar normes de copyright, unes normes que siguin com les de les velles institucions de la ràdio i la televisió.
Els oponents que ataquen amb més vehemència el Tractat dels Netcasters diuen que això és una ximpleria. Diuen que la comunicació a la xarxa no és com la que es fa a la ràdio o la premsa o la televisió, una comunicació en una sola direcció. A la xarxa la gent reacciona, canvien i adapten els continguts culturals que fan circular, i no es pot fer cap diferència entre idees i expressions, com en canvi sí es podia fer en els mitjans que han dominat la comunicació humana en els últims segles. Per tant els oponents del Tractat dels Netcasters troben injustificat que cap altre sistema de regles que no sigui el dels antics mitjans, cap altra normativa que no sigui la seva, controli la Xarxa. I prefereixen tallar de d'arrel tota la creativitat i la llibertat d'expressió que caracteritza aquest nou mitjà.
Què hem de fer d' aquesta enorme contradicció? El que estem observant és com el sistema de copyright, que és només una part del règim de la propietat intelectual, s'estén o amplia novament. Això ens hauria d'omplir preocupació. Per què? Hem de ser conscients que la expressió "propietat intelectual" és molt seriosa. No és ni m'es ni menys que una forma de "propietat". En general oblidem que cada cop més i més de les nostres expressions culturals –en forma de paraules, imatges i música– s'estan convertint en la "propietat privada" d'un nombre limitat de industries culturals que les posseiexen, que en són propietàries. Provem d'imaginar un món on la major part de les eines per expressar els nostres sentiments –la major part de les arts, l'entreteniment i el disseny– estiguin en mans de un grup molt petit de conglomerats culturals i els seus accionistes. Provem d'imaginar quina mena d'atac s'estaria fent en aquest món al nostre dret, com a éssers humans, de comunicar-nos. Vet aquí –oh, horror– que estaríem veritablement renunciant al nostre dret democràtic a la llibertat d'expressió.
Tot això vol dir que la situació actual és molt més perillosa que la posible implantació d'un possible Tractat dels Netcasters. De fet, s'hauríen de mobilitzar tota mena de forces per aturar l'aplicació a la Xarxa del passat de moda sistema del copyright. Però, alhora, hauríem de ponderar seriosament si podem tirar endavant amb l'actual sistema de copyright, que només està al servei de les indústries culturals del món occidental i no dona gaire als artistes, només als poquets que són estrelles.
L'error que cometen la gent que estan en contra del Tractat dels Netcasters és que no són crítics envers l'actual sistema del copyright que cedeix a les indústries culturales, com hem dit, un control total sobre la comuniació expressada amb mitjans artístics. Els oponents dels Netcasters semblen acceptar aquest sistema de copyright; però no els val per la Xarxa. Això fa que els seus arguments siguin poc convincents i difícils de defensar de manera pública.
Aquells qui defensen controlar i normativitazr la radiodifusió a la Xarxa d'acord amb els criteris dels antics mitjans semblen dir que el sistema del copyright és sagrat i que s'ha d'aplicar a TOTS els mitjans. I que si hi ha un nou mitjà –com és el cas amb Internet– també se li han d'aplicar les mateixes lleis. És massa feina i massa difícil haver d'explicar i d'entendre què és el que té Internet que la fa tan diferent dels vells mitjans com la radio o la televisió.
Per tant, caldran atacs més ferms i sobretot més efectius en contra del Tractat dels Netcasters per poder iniciar alguna mena de discussió seriosa sobre si l'actual sistema del copyright es pot sostenir de cap manera molt més temps. Podria ser que un atac fos la millor defensa?
Edició i traducció: Ana Romero